Quan parlem de la salut neurològica dels nostres peluts, entrem en un terreny força complex i, de vegades, una mica intimidant. Que un gos present cèl·lules inflamatòries al cervell no és una cosa comuna, però quan passa, pot ser el senyal que alguna cosa no va bé al sistema nerviós central (SNC). Aquestes reaccions inflamatòries poden variar des d’una resposta lleu fins a processos greus que afecten la qualitat de vida de l’animal, i es manifesten a través de comportaments estranys o errors motors que ens posen els pèls de punta.
Per entendre què està passant realment allà dalt, és fonamental diferenciar si el problema ve per un atac del propi sistema immunitari o si hi ha un «intrus» extern, com un virus, un bacteri o un paràsit, muntant un embolic a les meninges o el parènquima cerebral. No és el mateix una inflamació focal que una disseminada, i saber distingir aquestes variants és el que permet als veterinaris trobar el clau amb el tractament i evitar que el gos acabi amb seqüeles irreversibles.
Tipus d’inflamació cerebral i les causes
Al món veterinari, l’encefalitis es divideix bàsicament en dos grans grups: les d’origen infecciós i les no infeccioses. Aquestes últimes són, normalment, les més habituals als gossos. Passa que el sistema immunitari es torna hiperreactiu i, en lloc de defensar-nos, comença a atacar el teixit cerebral sa. Quan la inflamació es queda a les membranes protectores, parlem de meningitis; si afecta el cervell, és encefalitis; i si l’embolic arriba fins a la medul·la espinal, entrem al terreny de la mielitis.
Un cas molt particular és la meningoencefalomielitis d’etiologia desconeguda (MUE), que inclou la famosa meningoencefalitis granulomatosa (EMG). Aquesta és una malaltia asèptica que es pot presentar de tres formes: disseminada (lesions per tot el sistema nerviós), focal (una massa que de vegades es confon amb un tumor) i ocular (afectant la retina). És més comú en gossos de races toy o terrier entre els 4 i 8 anys, i es creu que és una reacció d’hipersensibilitat intervinguda per cèl·lules T, on la barrera hematoencefàlica perd la seva integritat.
D’altra banda, tenim els processos infecciosos, que poden incloure diverses malalties víriques en gossos, bacteris, fongs i virus. Un exemple fascinant és la leishmaniosi visceral canina. S’ha descobert que el paràsit Leishmania infantum pot arribar a la glàndula pituitària i altres regions del SNC aprofitant que algunes àrees, com ara els òrgans circumventriculars, no tenen una barrera tan estricta. Això provoca una hipofisitis limfocítica, on els limfòcits T CD3 s’infiltren a la glàndula, alterant la producció d’hormones vitals i complicant el quadre clínic del gos.
Com es detecten aquestes cèl·lules inflamatòries
El camí per arribar a un diagnòstic no és senzill i requereix paciència. La anamnesi i l’avaluació clínica són el primer pas, però per confirmar que hi ha inflamació, l’anàlisi del líquid cefaloraquidi (LCR) és l’eina més fiable. Depenent de quines cèl·lules trobem, podem sospitar una o altra. Per exemple, una pleocitosi neutrofílica marcada sol apuntar a meningitis bacteriana, mentre que una pleocitosi mononuclear (monocits i limfòcits) és la signatura típica de l’EMG o d’infeccions virals.
Si el LCR mostra un augment de proteïnes (especialment per sobre de 100 mg/dl) i una elevació de globulines, estem davant d’un signe d’infecció clar. En casos d’herpesvirus, podeu aparèixer xantocromia (color groc o vermellós al líquid) sense que el recompte cel·lular pugi dràsticament. Per la seva banda, les infeccions fúngiques solen provocar pleocitosi eosinofílica, de vegades difícil de distingir de les inflamacions granulomatoses.
La tecnologia hi juga un paper clau. La ressonància magnètica (RM) és la prova més sensible per detectar lesions cerebrals inflamatòries. Tot i això, el diagnòstic definitiu s’aconsegueix només amb la histopatologia del teixit, ja sigui per biòpsies precises o en necròpsia, on s’usen tincions específiques per localitzar l’agent.
Símptomes que han d’encendre les alarmes
Els signes depenen totalment de la localització de la inflamació. Si el problema és al prosencèfal, veurem convulsions, canvis de conducta o ceguesa central. Si afecta el tronc encefàlic, el gos pot presentar atàxia, depressió mental o fallades als nervis cranials.
Hi ha senyals molt concrets que no cal ignorar. Per exemple, el dolor cervical intens (arquejant el coll) és típic de meningitis. També poden aparèixer hemiparèsia, tetraparèsia, desorientació. A la leishmaniosi, a més de símptomes neurològics, es veuen lesions cutànies, pèrdua de pes i ganglis inflamats.
Opcions de tractament i pronòstic
Quan la causa és autoimmune, com a la MUE, s’usen glucocorticoides com la prednisona i es combinen amb immunosupressors com ciclosporina, micofenolat mofetil o agents dacció central com la lomustina.
Si és infecciosa, el tractament va a l’agent (antibiòtics, antifúngics). En edema greu, s’usa manitol per reduir pressió. El pronòstic varia: la MUE pot ser mortal sense tractament, però molts gossos responen bé amb teràpia combinada, encara que amb medicació de per vida.
És crucial un seguiment amb RM i LCR diaris. De vegades la inflamació persisteix en silenci, i pot aparèixer epilèpsia post-encefalopàtica especialment si hi ha lesions a l’hipocamp.
La salut del sistema nerviós caní depèn de detecció precoç de pleocitosi i interpretació correcta d’imatges. Tant en autoimmunes com en infeccioses, el maneig multidisciplinari és la clau per al benestar.