El caràcter del gos té molta influència si arriben a tenir por de determinades coses. També influeixen les experiències de vida del gos, ja que si pateix un mal moment amb alguna cosa en especial, és normal que desenvolupi una por a això ia tot allò que tingui a veure amb la seva por. A més, la genètica, la socialització primerenca, el maneig que fan els amos i l’entorn on viu l’animal poden afavorir que sigui un gos més o menys temorós.
No obstant això, sabem que hi ha coses a les que els gossos solen tenir por. Hi ha pors que són habituals en ells, i que fins i tot els gossos més veterans o tranquils poden arribar a espantar-los. Són coses a tenir en compte per evitar que el gos s’espanti o passi una mala estona i, sobretot, per saber com ajudar-lo a sentir-se més segur i confiat.
Experimentar por és natural i adaptatiu: la resposta de lluita o fugida ajuda a mantenir el gos fora de perill de perills reals. El problema apareix quan aquesta por és desproporcionada o es torna constant, afectant el seu benestar i el seu dia a dia. En aquests casos parlem de pors intenses o fins i tot de fòbies que cal tractar amb l’ajuda d’un professional.
Els sorolls molt forts
Els sorolls forts són una de les coses que solen espantar els gossos. els focs artificials a les festes, els trons en una tempesta i aquest tipus de sorolls fan que s’espantin, ja que la seva oïda és molt més fina que la nostra i perquè a més no saben ni entenen què és aquest so, així que per pur instint intenten amagar-se. Molts gossos amb fòbia al soroll també reaccionen davant de trets, petards, obres, motos o fins i tot el so d’electrodomèstics potents, mostrant panteixos, tremolors, intents de fugida o cerca desesperada de refugi.
Cal intentar calmar el gos i mantenir-nos tranquils perquè vegi que no passa res en aquests casos, i no portar-lo solt per si s’escapa. És útil preparar-ne una zona segura a casa (una habitació o racó amb el seu llit, joguines i algun os o kong farcit) on es pugui refugiar quan hi hagi tempestes o pirotècnia. Tancar finestres i persianes, posar música suau i acompanyar-lo sense angoixar-lo pot reduir el seu nivell d’estrès.
En els casos més greus, un veterinari o etòleg pot pautar un pla de desensibilització al soroll (exposar el gos a sons gravats molt suaus i pujar la intensitat a poc a poc, associant-los a menjar i jocs) i, si cal, valorar l’ús de ansiolítics o productes calmants com feromones sintètiques o suplements naturals per ajudar a gestionar l’ansietat.
Altres persones o animals
Hi ha gossos que no tenen una naturalesa tan sociable, i que es limiten a conèixer els seus amos o les altres mascotes de casa, però s’estressen en situacions en què han de conèixer altres gossos o persones a qui no hi estan acostumats. En aquest cas el millor és anar socialitzant a poc a poc, que vegin que els altres gossos i persones també són de confiança, evitant forçar les trobades i respectant sempre la distància de seguretat de l’animal.
La por a persones desconegudes oa altres gossos es pot deure a una mala socialització del cadell, a experiències traumàtiques (per exemple, haver estat atacat) oa una predisposició genètica. Alguns gossos mostren la seva por tractant de fugir, però altres reaccionen amb lladrucs, grunyits o envestides, cosa que de vegades es confon amb agressivitat quan en realitat és una resposta de defensa.
Per ajudar-los, convé organitzar trobades amb gossos equilibrats i persones tranquil·les, permetent que el gos poruc s’acosti al seu ritme i premiant qualsevol comportament valent (mirar, ensumar, acostar-se una mica) amb llaminadures i carícies. L’ensinistrament a obediència bàsica (asseure’s, acudir a la trucada, caminar sense llençar) i l’ús de reforç positiu reforcen la confiança del gos i faciliten el maneig en situacions socials.
Visita a l’veterinari
Aquesta por és habitual, però perquè els gossos tenen l’experiència que en el veterinari els manipulen o els hi posen injeccions. A més, l’olor en aquests llocs és captada per ells i no els resulta agradable, però és una experiència que han de viure. Molts associen el trajecte amb cotxe, la sala d’espera o fins i tot la zona del carrer proper a la clínica amb aquestes sensacions desagradables, per la qual cosa es poden negar a avançar, tremolar o intentar fugir.
Per millorar aquesta situació, es poden fer visites curtes i positives al centre veterinari en què el gos només entra a saludar, rep llaminadures, carícies del personal i se’n va de nou sense cap procediment molest. D’aquesta manera, es crea una associació més agradable amb el lloc. També ajuda portar una manta o joguina familiar, permetre que el gos faci olor de la consulta i demanar al veterinari que sigui pacient i respecti els temps de l’animal.
En gossos molt espantadissos o amb fòbia al maneig, el professional pot proposar un pla de desensibilització i contracondicionament (acostumar-se a poc a poc a ser tocat a potes, orelles, boca, etc., sempre amb premis) i, si cal, l’ús puntual de medicació ansiolítica per a procediments concrets, sempre supervisada pel veterinari.
Altres pors habituals als gossos
A més dels sorolls, les persones, altres animals o el veterinari, molts gossos desenvolupen por a objectes inanimats oa determinades situacions quotidianes. Alguns exemples freqüents són les escales, els ascensors, els cotxes, els objectes que es mouen (com patinets o bicicletes), les aspiradores o els assecadors. Aquestes pors sovint s’originen per manca d’exposició durant l’etapa de socialització del cadell, per una experiència inesperada o per una sobreprotecció excessiva de l’amo.
També és molt comuna la por a la solitud o ansietat per separació, en què el gos pateix quan es queda sol a casa i pot bordar, trencar objectes, fer les seves necessitats a dins o mostrar-se molt agitat. Igualment, alguns gossos senten temor al aigua (piscines, platja, bany) oa determinats llocs (carrers molt concorreguts, parcs plens de gent, portals, etc.) si en el seu passat hi han viscut alguna cosa negativa o no han tingut una exposició gradual.
En tots aquests casos, la clau és no forçar el gos, evitar el que es coneix com a “inundació” (exposar-ho de cop a allò que l’espanta amb molta intensitat) i treballar amb desensibilització progressiva: començar a una distància o intensitat en què el gos es mantingui relativament tranquil i, pas a pas, apropar-se o augmentar la dificultat, sempre associant la situació a coses molt positives com ara premis, jocs o carícies.
Com detectar i manejar la por al teu gos
Reconèixer els senyals de por és fonamental per ajudar l’animal. Un gos espantat pot intentar escapar, quedar-se immòbil, amagar la cua entre les potes, amagar-se, tremolar, panteixar sense fer exercici, llepar-se els llavis, badallar de forma repetida, evitar el contacte visual o fins i tot reaccionar amb grunyits, lladrucs o un intent de mossegada si se sent acorralat. En alguns casos poden aparèixer problemes físics associats a l’estrès crònic, com ara gastroenteritis recurrents o llepis compulsius de certes zones del cos.
Com a guia general, quan un gos manifesta por convé evitar premiar de manera involuntària la resposta temorosa amb un excés d’atenció, però tampoc se’ls ha de castigar ni renyar. L’ideal és que el propietari actuï com figura de seguretat: mantenir-se a prop, amb un llenguatge corporal relaxat, parlant en to suau, però sense sobreactuar ni dramatitzar la situació. El missatge que cal transmetre és que l’entorn és segur i controlable.
Per treballar a llarg termini, és molt útil mantenir una rutina estable de passejades, menjars i joc, oferir prou exercici físic i mental (joguines interactives, jocs d’olfacte) i reforçar molt els comportaments tranquils i valents. En els casos en què la por sigui molt intensa, interfereixi en la vida diària del gos o derivi en agressivitat, serà imprescindible comptar amb l’ajuda d’un etòleg o educador caní, que dissenyi un pla de modificació de conducta adaptat a cada cas i valori, juntament amb el veterinari, si cal recolzar el procés amb medicació.
Amb paciència, consistència i una bona orientació professional, la majoria dels gossos porucs poden millorar notablement, aprendre a gestionar millor les seves emocions i gaudir d’una vida molt més relaxada i segura al costat de la família humana.