Sabem l’important que és la bona alimentació per a qualsevol ésser viu, i el molt que necessiten els gossos aliment de qualitat quan estan creixent. Tot i això, moltes vegades els gossos són abandonats fins i tot de cadells, o les seves mares els rebutgen i acaben tenint un baix pes, per la qual cosa en aquests casos hem d’intervenir amb cures específiques per ajudar-los a recuperar-se.
Tant si t’has trobat un cadell abandonat que no ha menjat bé, com si en tens a casa un que no en menja prou, has de tenir en compte la forma d’alimentar-los i l’entorn que els ofereixes. Només una nutrició adequada, acompanyada d’una temperatura correcta, una bona hidratació i una vigilància constant, farà que tinguin un creixement òptim i que no es posin malalts petits. En aquesta etapa que es trobin ben alimentats és una cosa molt important per evitar el baix pes i les complicacions.
Cures bàsiques d’un cadell amb pes baix
D’una banda hem de consultar a l’veterinari, ja que depenent de si el gos està molt feble o no, caldrà ingressar-lo perquè l’alimentin en vena o amb suport més intensiu. Normalment, si ho tenim a casa ja veiem si no menja i actuem abans, però és fonamental que un professional valori la seva estat general, descarteu malalties, paràsits o infeccions i marqueu un pla de cures.
Caldrà consultar sobre el pinso de més qualitat i que sigui adequat a la seva edat i mida. Els pinsos premium són cars, però a menor quantitat és més gran l’aportació de nutrients davant d’altres pinsos més barats. És per això que es farà gairebé necessari comprar aquests pinsos en la seva etapa de creixement, o bé emprar llets i aliments específics formulats per a cadells amb necessitats especials. Caldrà donar-li petites preses, tres o quatre al dia, perquè hi vagin assimilant millor l’aliment sense sobrecarregar el sistema digestiu.
Als cadells molt petits o orfes, durant les primeres setmanes de vida s’utilitza una dieta de base làctia específica per a gossos. La llet de vaca o cabra no és adequada perquè la seva composició és diferent de la de la llet materna canina, per la qual cosa no cobreix bé les necessitats i pot causar diarrees. Les llets comercials per a cadell, administrades amb un biberó especial, aporten la energia i els nutrients que necessiten alhora que els mantenen hidratats.
A més, és important pesar el cadell almenys una vegada al dia si està molt baix de pes. L’augment ha de ser progressiu i constant. Un nounat sa guanya grams diàriament i, aproximadament, als 10-15 dies hauria de pesar el doble que en néixer. Si no hi ha guany de pes, o fins i tot ho perd, és un senyal clar d’alarma que exigeix una nova revisió veterinària.
El lloc on descanseu ha de ser segur i confortable. Una caixa de cartró o transportí ampli amb mantes permet que el cadell estigui arraulit i protegit de corrents, evitant caigudes des de superfícies altes. La neteja és clau: cal mantenir la zona seca, neta i lliure de restes d’orina o femta per reduir el risc d’infeccions.
Control de temperatura i entorn
Els cadells nounats i de poques setmanes no regulen bé la seva temperatura corporal, per la qual cosa el ambient tèrmic és tan important com el menjar. Durant els primers dies, la temperatura de la zona on hi ha el cadell ha de ser relativament alta per evitar hipotèrmies, un problema que pot ser mortal en qüestió de poc temps.
Com a referència orientativa, la temperatura ambiental es pot situar al voltant de valors càlids durant la primera setmana de vida i després anar baixant de manera progressiva amb el pas dels dies, sense arribar mai a un ambient fred. Aquests animals no són capaços d’allunyar-se per si mateixos d’una font de calor excessiva ni d’un focus de fred, per la qual cosa necessiten vigilància contínua per evitar cremades, refredaments o cops de calor.
La temperatura corporal normal d’un cadell en les primeres setmanes sol estar una mica per sota de la d’un gos adult, i no arriba als valors típics d’un gos desenvolupat fins aproximadament el mes de vida. A més, els nounats no tremolen per generar calor i pràcticament no tenen greix subcutani, cosa que incrementa encara més el risc d’hipotèrmia, en especial en ventrada petites o en cadells que es crien sols.
Si el cadell té una temperatura corporal baixa, l’escalfament sempre ha de ser lent i controlat, realitzat al llarg d’una o diverses hores amb mantes, ampolles d’aigua calenta embolicades en tovalloles, mantes elèctriques de baixa freqüència o llums de calor col·locades a una distància prudent. És essencial evitar el contacte directe amb les fonts de calor per no produir cremades a la pell delicada de l’animal.
L’observació freqüent del cadell també ajuda a detectar problemes primerencs. Un plor continu, respiracions irregulars, tremolors, manca de reflex de succió o una clara disminució de la vitalitat són signes que indiquen que alguna cosa no va bé i que requereixen una valoració veterinària immediata. Com més aviat s’actuï, més grans seran les possibilitats de tirar endavant un cadell de baix pes.
Alimentació detallada segons l’edat i l’estat del cadell
En els primers dies de vida, el comportament normal d’un cadell sa es limita pràcticament a menjar i dormir. Han de presentar reflex de succió quan s’aproximen a la tetina oa un dit net que simuli la mama; és a dir, han de mostrar interès a alimentar-se. L’absència d’aquest reflex, o un evident desinterès pel menjar, és una dada especialment preocupant en un cadell amb baix pes.
Les preses de biberó han de seguir un horari tan regular com sigui possible. Durant les primeres 24-48 hores de vida, se solen oferir petites quantitats de llet cada poques hores. Posteriorment, les preses s’espacien una mica, però als cadells amb baix pes es manté una freqüència elevada d’alimentació per assegurar una aportació energètica contínua. A més, és important que el cadell mami en una postura fisiològica, és a dir, amb el cos de cap per avall o lleugerament de costat, mai de cap per amunt com un nadó humà, per evitar pneumònies per aspiració.
A mesura que el cadell creix, al voltant de la tercera setmana es pot començar a introduir petites quantitats de aliment humit molt digestible o pinso de cadell ben estou amb aigua tèbia. El deslletament ha de ser progressiu, combinant la dieta làctia amb aquests menjars semisòlids i reduint a poc a poc el nombre de preses de llet. L’objectiu és que l’animal aprengui a llepar i mastegar alhora que segueix rebent l’energia necessària per remuntar-ne el baix pes.
En aquesta fase també és útil proporcionar proteïna d’alta qualitat i greixos saludables a les quantitats adequades, sempre seguint les indicacions del veterinari. Les proteïnes de bona qualitat afavoreixen el desenvolupament de la massa muscular, mentre que els greixos aporten energia concentrada. Alguns exemples freqüents a la dieta casolana supervisada són petites quantitats de carn magra cuita, peix ben cuit i sense espines o ou ben fet, combinats amb hidrats de carboni fàcils de digerir i una mica de verdura apta per a gossos.
En cadells que ja mengen pinso, una estratègia eficaç és dividir la ració diària a 3 o 4 menjars petits en lloc de dos grans. D’aquesta manera es facilita la digestió, es millora l’aprofitament dels nutrients i s’eviten sobrecàrregues a l’aparell digestiu. Pesar el cadell cada pocs dies, o setmanalment quan ja és més estable, permet anar ajustant la quantitat d’aliment perquè la pujada de pes sigui gradual i controlada.
Hidratació, digestió i eliminació
D’altra banda, també cal cuidar la seva hidratació, especialment si han tingut diarrea o vòmits. Fins i tot podem ajudar amb begudes isotòniques específiques per a animals o, en casos puntuals i sota recomanació veterinària, amb petites quantitats de begudes com Aquarius, que els rehidraten molt millor que l’aigua sola aportant minerals i sals. Cal tenir cura que s’hidratin força i que sempre tinguin aigua neta disponible quan la seva edat i estat ho permeten.
Per saber si estan hidratats, cal estirar una mica la pell com si la pessiguéssim. Si torna ràpid al lloc és que estan ben hidratats, si no és que necessiten més hidratació. Altres signes de deshidratació són les genives seques, la llengua enganxosa, ulls enfonsats o gran apatia. La deshidratació, juntament amb la hipoglucèmia i la hipotèrmia, és una de les patologies més habituals en cadells de baix pes.
En els nounats que encara no poden eliminar per si sols, és imprescindible estimular la micció i la defecació després de cada presa. Per a això s’utilitza una gasa o cotó humitejat en aigua temperada i es fa massatges amb suavitat la zona anogenital fins que el cadell orini i defequi, imitant el llepat que realitzaria la seva mare. Aquest gest senzill evita retencions, molèsties abdominals i infeccions d’orina o intestinals.
Un cadell amb baix pes també s’ha de mantenir net i sec. Es poden emprar tovalloletes especials per a animals o gases humides per retirar restes de llet, femta o brutícia, assecant bé després amb una tovallola suau. La higiene regular contribueix a prevenir irritacions de la pell, infeccions i la proliferació de paràsits externs.
Quan el cadell ja beu i menja sol, la combinació d’un bon aliment, aigua fresca sempre a disposició i uns hàbits digestius regulars ajudarà que guanyi pes de manera estable, millori el sistema immunitari i tingui l’energia necessària per jugar, aprendre i relacionar-se amb el seu entorn.
Amb una alimentació de qualitat ajustada a la seva edat, un entorn càlid i segur, bona hidratació, control del pes i revisions veterinàries periòdiques, un cadell amb pes baix té moltes possibilitats de recuperar-se i convertir-se en un gos sa i fort; la clau és a la constància de les cures diàries, a atendre ràpidament qualsevol signe d’alarma ia oferir sempre afecte i paciència durant tot el procés de creixement.