El cuc barrinador ha posat en alerta la ramaderia mexicana en els últims mesos, obligant a adoptar solucions fora del comú per evitar una propagació més gran. Gossos rastrejadors, ensinistrats per detectar l'olor d'aquest paràsit, han esdevingut peces centrals dins de l'estratègia nacional per frenar aquesta plaga i minimitzar l'impacte econòmic i sanitari.
El paper d'aquests gossos especialitzats ha estat fonamental per mantenir sota control la dispersió del cuc escombrador a les regions més afectades, especialment en estats limítrofs amb Guatemala i zones tropicals. El seu olfacte agut permet identificar la presència de larves als animals, contribuint de forma eficaç a la vigilància sanitària en moments de crisi.
Per què són necessaris els gossos rastrejadors en el combat contra el cuc escombrador?
La presència del cuc escombrador -un paràsit carnívor que diposita larves al bestiar i la fauna silvestre- ha generat un seriós problema per a l'exportació, obligant a Estats Units a tancar la frontera sud a la importació de bestiar mexicà després de detectar diversos brots. Aquesta mesura, qualificada de «exagerada» per la presidenta Claudia Sheinbaum, reflecteix la gravetat de la situació i la necessitat de mètodes efectius per recuperar la confiança sanitària internacional.
La vigilància mitjançant gossos detectors permet identificar animals infectats ràpidament, agilitzant les inspeccions en punts de control i evitant la dispersió de la plaga a altres regions.
Com s'entrena els gossos rastrejadors per enfrontar el cuc escombrador?
L'entrenament es desenvolupa al Ceacan -Centre d'Ensinistrament Canino de Senasica-, situat prop de la Ciutat de Mèxic. Aquí, un grup selecte de gossos, majoritàriament provinents de refugis, passa per un programa intensiu de tres mesos. Se'ls exposa progressivament a olors relacionades amb la plaga, reforçant-ne la resposta amb jocs i recompenses alimentàries.
Entre les qualitats clau en els futurs rastrejadors destaquen la seva energia, sociabilitat, capacitat per conviure amb persones i altres animals, i sobretot, la seva tolerància a l'olor del cuc escombrador, que molts gossos rebutgen per instint.
L'entrenament inclou simuladors de climes tropicals, com a hivernacles on la temperatura arriba fins als 40 graus, perquè els gossos s'acostumin a les condicions reals que trobaran, per exemple, al sud de Mèxic.
Un dels reptes més grans és no poder traslladar la plaga a les instal·lacions per qüestions sanitàries, per la qual cosa s'utilitza exsudat i gasos impregnats del cuc escombrador per familiaritzar els gossos amb l'aroma genuïna de la infestació. Posteriorment, es fan pràctiques amb animals vius en col·laboració amb ramaders i institucions estatals, consolidant així l'aprenentatge en escenaris reals.
Impacte i resultats del programa de gossos rastrejadors
Actualment, només sis gossos rastrejadors actuen a la zona fronterera de Chiapas, epicentre dels brots recents, mentre altres binomis estan en formació oa punt de ser desplegats en estats com Jalisco oa Guatemala per acords internacionals.
La efectivitat daquests equips supera el 90%, segons Senasica. Són capaços de revisar fins a 80 caps de bestiar en només cinc minuts durant les inspeccions, un nivell d'eficiència inabastable per mètodes tradicionals de laboratori.
Des 2017, el Ceacan ha capacitat més de 600 gossos a Mèxic, molts dels quals avui treballen en punts de control fronterers, aeroports o passos ramaders. Són seleccionats pel seu olfacte excepcional —els gossos tenen més de 350 milions de cèl·lules olfactives sensorials, davant dels cinc milions dels humans—, cosa que els permet detectar amenaces sanitàries en segons.
En complir al voltant de 8 anys en servei o assolir els 10 anys, els gossos es jubilen i solen ser adoptats pels seus manejadors, que ja han format un vincle estret amb ells durant anys de treball conjunt.
Altres estratègies en la lluita contra el cuc escombrador
El programa d' gossos rastrejadors no és l?única mesura que Mèxic tira endavant. Una part important de lestratègia és la producció de mosques estèrils en una planta a Chiapas, amb una inversió de 51 milions de dòlars, parcialment finançada pels Estats Units. L'alliberament d'aquestes mosques ajuda a reduir la població reproductora de l'espècie que causa la plaga, dificultant-ne la propagació.
Aquesta planta, que s'espera que estigui operativa el 2026, permetrà augmentar la quantitat de mosques estèrils, reforçant els esforços de control a tot el territori nacional.
La col·laboració internacional i l'ús de tecnologies innovadores mostren com la unió entre diferents estratègies pot ser clau per afrontar una de les crisis sanitàries més complexes per a la ramaderia en les darreres dècades, enfortint la protecció del sector agropecuari.
